Un Ondas més que merescut

Dimecres s’anunciava l’Ondas al Versió RAC1 al millor programa de radio. I es va fer, a més, a la tarda, quan l’equip de Toni Clapés estava en antena, fent el que millor saben, radio. El popular presentador s’emocionava davant dels micròfons al sentir la bona noticia i l’allau de missatges a través de les xarxes de felicitacions i emoció pel premi no es va fer esperar.

Vagi per davant que no crec massa en els premis, ni molt menys els Ondas. Atorgats per Radio Barcelona, sovint s’entreguen els trofeus entre ells. Aquest any sense anar més lluny Gemma Nierga, treballadora de la Cadena SER ha rebut un premi pel seu nou programa de televisió. No, els premis i els Ondas no son la panacea, i massa sovint, el món de la comunicació s’obsessiona massa amb ells. No passa res si no tens un Ondas.

Però només de sentir la reacció de Toni Clapés al premi ja et feia la importància que li donava el propi personatge tenir una estatueta del cavall o no tenir-la. I automàticament, sense conèixer cap dels integrants del programa, ni el propi Clapés, uns quants des de casa ens emocionàvem com si l’haguéssim guanyat nosaltres.

I no és per menys. Un premi merescut després de 20 anys de radio. De bona radio. El segell Versió tant a Catalunya Radio com a RAC1 ja ha creat escola. Una radio desenfrenada, a vegades caòtica, capaç d’informar a l’oient però també d’entretenir-lo. Una radio que es passa el guió pel forro i no passa res. Destil·lar frescor o improvisació després de 20 anys és molt difícil, i el Versió ho fa. I molt bé.

I tot amb el segell de Toni Clapés, pal de paller del programa (juntament amb el Senyor Marcel·lí). Una persona i un periodista capaç de tot. Capaç de ser seriós quan toca i de cagar-se amb els seus veïns, l’alcalde de Barcelona, TV3 i amb qui faci falta. I tot com si fóssim tu o jo. Sense anar amb aires de superioritat per tenir un micròfon al davant. Clapés no s’escolta a si mateix, no com altres. És així i punt. Descarrega el que pensa i segueix tan campant. I això, ho fem nosaltres, tot i que ens faltaria un micròfon al davant. I per tant, ens hi identifiquem. I d’aquí l’emoció expressada pels oients a les xarxes.

El versió és el programa de les nostres tardes, es el nostre programa i els protagonistes ni ho saben. Hores de companyia, de informació i de riures. Felicitats per l’Ondas i per mols anys i hores de radio. Molt merescut.

El Louvre, Picasso i La Mona Lisa

Aquests dies hem estat testimonis d’un robatori sonat. Uns lladres han entrat al Museu de Louvre com si res, han robat diverses joies i han marxat com si res. I en un món on tothom i tots ens vigilem mútuament, han sorgit diferents videos i fotografies que testimonien el que va fer aquesta banda de lladres que a hores d’ara deu ser la més buscada del món. Però no és la primera vegada, ni serà l’última, que hi ha un robatori al museu del Louvre. El més sonat: el de La Gioconda.

Un furt que se’ns dubte va provocar el que el quadre i el museu son ara, una referencia artística de primer nivell mundial. Abans del robatori, La Mona Lisa no tenia l’impacte cultural que té ara, de fet, no estava ni a un lloc prominent; tampoc el propi museu del Louvre on avui en dia s’hi fan llarguíssimes cues per entrar. I curiosament, es va acusar a Picasso d’haver perpetrat aquell famós robatori.

El robatori del segle

El 23 d’agost de 1911 París es desperta commocionat. Ha desaparegut La Gioconda. Ningú té la més mínima idea de on pot ser però hi ha dos sospitosos que seran detinguts per ser interrogats: Pablo Picasso i Guillaume d’Apollinaire. El pintor i poeta, pares del Cubisme, defensaven idees radicals respecte l’art. Promulgaven la crema de museus i la destrucció d’obres antigues per donar pas a l’art nou i revolucionari que promulgaven alguns joves a la París d’entrat el segle XX. Per tant, l’anomenada Banda Picasso, passava a ser sospitosa número 1 del que més tard seria anomenat “El robatori del segle”.

Un robatori que va mantenir el museu tancat en busca de pistes. Un cop obert, i amb tot l’escàndol, el Museu del Louvre va rebre milers de visites de gent que no anava a veure cap obra en concret, sinó que anaven a veure el forat que havia deixat La Mona Lisa. Les autoritats del museu per una banda estaven preocupades però per l’altre veien com la institució es feia més i més popular entre els parisencs.

Picasso a comissaria

Davant la pressió mediàtica i popular, les autoritats arresten com dèiem, a Pablo Picasso i a Guillaume d’Apolinaire. Per què? Doncs perquè tenien antecedents. Bàsicament, degut a un robatori que havia tingut lloc al mateix Louvre quatre anys abans. Un amic en comú dels dos, el belga Joseph Géry Pieret, havia robat del museu un parell d’estatuetes ibèriques aprofitant una escletxa en la seguretat de l’edifici.

Aquestes escultures havien anat a parar el taller de Picasso, que aquells dies estava obsessionat en pintar “Les Senyoretes d’Avinyó” y l’art primitiu i antic havia de ser una inspiració pel seu quadre. Amb la complicitat d’Apollinaire, el pintor malagueny va comprar per 50 francs les estatuetes, tot i saber de la seva procedència.

Després del robatori de La Gioconda, segons l’amant de Picasso, Fernande Olivier, els joves varen voler desfer-se de les peces inclús varen plantejar-se tirar-les al Sena, però Apollinaire va intentar vendre-les i allà va ser on la Policia Francesa va enterar-se de tot. Un mes després, Apollinaire va ser interrogat i finalment enviat a presó durant dos dies. El poeta d’alguna forma debia mencionar a Picasso, ja que poc temps després la policia es va presentar a casa el malagueny, que mort de por segons alguns testimonis, va ser portat a comissaria, tremolant.

Mort de por, Picasso va anar col·laborant i contestant totes les preguntes de la Gendarmeria francesa, fins a arribar al moment de màxima tensió, quan la policia li va portar el seu amic Apollinaire. Picasso es va posar a plorar com un nen, i davant la pregunta si es coneixien entre ells, el covard de Picasso (que se les donava de mascle alfa en aquelles èpoques a la París de començaments de segle) va contestar que no, “Mai he vist aquest home”.

Finalment els dos cubistes varen ser absolts però la seva relació ja no va ser la mateixa. Varen seguir els anys i la seva paranoia va anar creixent, ja que pensaven que eren espiats per la policia constantment. Res més lluny de la realitat.

El verdader culpable

Poc després de ser posats en llibertat, Picasso y Apollinaire varen quedar lliures de tota sospita quan el 1913 el quadre va aparèixer en mans d’un tal Vicenzo Peruggia, antic treballador del Louvre que havia robat el quadre sense cap problema, posant-lo sota la gavardina blanca del seu uniforme. Segons Peruggia, havia robat La Gioconda per portar-la a Italia, que era on realment el quadre havia d’estar. Va ser condemnat a un any i quinze dies de presó.

Una noticia que va donar la volta el món y va ser la gallina dels ous d’or de la prensa francesa i europea. Era el “robatori del segle”. La història emplenaria poques pàgines i La Mona Lisa, Peruggia i inclús Picasso, caurien en l’oblit dels tabloides europeus, ja que pocs dies després de l’empresonament de l’italià, començaria la Primera Guerra Mundial, i Europa, ja no seria la mateixa.

No tenen memòria els argentins?

Una de les qualitats que intento treballar en la meva persona és la curiositat. Em considero una persona curiosa i això, en principi, és positiu així que millor ser curiós que no pas passar de tot. La curiositat t’aporta coneixement. Et fa partir del punt de vista que no ho saps tot, o si més no, sempre pots aprendre més.

A l’altre costat podríem dir que hi ha la superbia. Aquella actitud que per resumir, diu que hom ja ho sap tot i que el que diu ell va a missa. O sigui, una actitud tancada envers els altres, ja sigui a nivell de coneixement o a nivell d’idees. En definitiva, es creen superiors. “Endarrera aquesta gent tan ufana i tan superba” diuen Els Segadors, doncs això, que hi ha dues actituds per anar pel món, la curiosa i la superba. Tant a nivell individual com a nivell col·lectiu.

Aquesta setmana a les xarxes ha explotat l’actitud superba d’una botiga de gelats regentada per argentins on la venedora li va dir a una clienta que li parlés en castellà perquè “esto es el Reino de España”. I no, no és un cas aïllat, per desgràcia. En els últims mesos a Catalunya, una sèrie de persones amb el mateix origen, Argentina, han fet gala de la seva supèrbia. Com? Doncs reivindicant la seva llibertat de no entendre ni parlar el català ja que estan a Espanya, o al “Regne d’Espanya” com diuen alguns. I sí, no us recorda una mica al discurs de la dreta espanyola, més rància?. Fins i tot coincideixen amb els termes utilitzats, com el de “nazionalistas” o l’”intransigència” dels catalans en qüestions lingüistes.

Aquesta suposada intransigència és que una persona catalana, demani un gelat a Barcelona, a Catalunya, en català. O sigui, una catalana demanant ser entesa a Catalunya, en català, és titllat per algú de fora de feixista, nazi, intransigent. A l’altre banda, algú de fora, que rebutja a entendre i a parlar un dels idiomes de la terra on ha decidit viure. Ni en té la intenció ni té ganes d’aprendre’l perquè tan difícil no és. Però és que a sobre es fa la víctima. Recordeu el que deia de l’actitud supèrbia? Doncs és això. En definitiva, el món el revés. El feixisme disfressat de víctima a través de les xarxes i es viralitza entre la massa ignorant. Fins i tot el diari Clarín se’n va fer ressò, (evidentment l'enllaç no és el de Clarín. No els hi donarem clicks) amb una explicació tant pobra a nivell periodístic que fa mitja por.

El que és cert és que a Catalunya han arribat molts argentins, per A o per B. I òbviament, no podem justificar l’actitud d’una persona amb tot el col·lectiu, només fa falta escoltar a Sor Lucía Caram o Patricia Gabancho en el seu moment. I de fet, en conec que parlen un català millor que el meu casi. Però la sensació és que el poble argentí és un dels pobles més reacis a adaptar-se a la llengua catalana. I no per incapacitat sinó per supèrbia. Per desídia. Per falta despit. Per falta de respecte. No és que l’ignorin, com podrien fer altres col·lectius d’altres països que venen a Catalunya, sinó que el deprecien.

I aquí amics és on em faig la pregunta: Tenen poca memòria els argentins? Si no vaig errat, Argentina va estar sota el poder espanyol durant anys, i en la seva declaració d’independència diu que l’objectiu que uneix a tots els representants de les províncies unides és “trencar els violents vincles que els lligaven als reis d’Espanya”. Els varen trencar en el seu moment per ells però ara els tornen a abraçar en nom de no sé què? La ignorància? La supèrbia? I sí, la declaració és de 1816 i ha plogut molt però si algun poble hauria de mostrar cert despit contra Espanya i les seves actituds haurien de ser els pobles de Sudamèrica que avui poden presumir de no dependre de ningú més que d’ells mateixos per tirar endavant. Encara que vist el que veiem a Barcelona i a Catalunya en general, ara entenem les crisis, els dirigents i les serres mecàniques que tenen per aquelles latituds.

Tots volem a Evelyn Hugo (com varem voler a Daisy Jones)

M'he llegit  “Los siete maridos de Evelyn Hugo” amb 4 dies, així que això un post. També potser perquè estic de vacances i fa mal temps però creieu-me que és impossible que aquest llibre duri més d'una setmana. Una novel·la que s’endinsa en el món del cinema dels anys 50 i 60 i va avançant en el temps, per explicar les estratègies que cadascú ha d’adoptar per sobreviure en aquesta selva que és Hollywood. 

Evelyn Hugo es una superestrella. Despampanant, guapa, destil·la glamour. Tots els homes somien amb passar una nit amb ella. Els seus vestits fan desmaiar tots els actors, productors i directors del món. Prové d’una família pobre, però això no es pot saber. Tots i cada un dels secrets de Hugo han de quedar amagats per anar avançant en aquesta lluita d’egos que es Hollywood. I ella, és la més llesta, i també la més despietada. Si s’ha de mentir, es menteix. Cap problema. L’objectiu és la fama. L’objectiu és l’Oscar.

I dins d’aquesta història individual que es el fil conductor, hi ha 7 matrimonis, cadascú amb les seves coses, cadascun amb els seus interessos. Al igual que el Regne Unit, Hugo no té amics ni enemics, sinó interessos. Si fa falta es passa per la vicaria al matí per casar-se i pel notari a la tarda, per separar-se. El que està clar es una cosa: els set marits sempre seran els marits de Evelyn Hugo, però d’Evelyn Hugo només n’hi ha una. Ella es l’estrella. Ells un simple complement.

Taylor Jenkins Reid, autora de "Todos quieren a Daisy Jones" (si no l’heu llegit, feu-ho), crea, un altre cop, un personatge sublim. Una barreja entre Ava Gardner i Elisabeth Taylor, innocència i bèstia a la vegada. Personatge totalment fictici però que podria haver existit en la realitat. Ara, a punt de fer 80 anys, s’enfronta al seu passat asseient-se davant d’una periodista en hores baixes, escollida per la pròpia Hugo, per narrar els capítols de la seva vida. Tots. Sense secrets, sense filtres. Els seus marits son morts. El seu amor també. La seva filla també. Es una estrella de Hollywood que sap que no li queden masses hores al seu rellotge vital i no té res a perdre. Li queda poc i ho vol explicar tot. Així que la periodista anirà apuntant totes les histories perquè quan mori Evelyn surti a la llum tot. I Evelyn vol que surti tot. Inclòs el seu secret més preuat. Allò que la va marcar tota la vida i no va poder explicar mai.

Se’ns dubte una història rodona que manté el lector enganxat des del minut 1 totalment embadalit per la protagonista i amb la que al final acaba empatitzant. És impossible no admirar a Evelyn Hugo. Perquè Hugo es la diva que tots volem prop nostre, la que volem que ens miri, amb la que hi volem una foto, amb la que hi passaríem una nit o tota la vida. Però també, es la diva dèbil que no hem conegut mai en el món real, l’Amy Winehouse o la Grace Kelly, de la ficció. I la debilitat de les grans personalitats ens atrau. Tant com el seu carisma. Evelyn Hugo es perfecte sent imperfecte i això, ens agrada i fa que no volem que s’acabi el llibre. Però sí, s’acaba amb un final sorprenent. I s’acaba malament. Com havia de ser.

Una Justicia cega, sorda, superba, caduca i feixista

Llegeixo que el jutge del cas Errejón, Adolfo Carretero (sí, Adolfo) demana protecció al Consell General del Poder Judicial. El món al revés. Un altre cop l’agressor, home, demanant protecció per un abús de poder. Deixo aquí la seva foto perquè li veieu la cara. El miro i em ve el cap l’Espanya de Gil i Gil a la banyera amb dos rosses fent un programa de màxima audiència. El que caldria protegir és a la víctima i no a un jutge. Però en fi, aquesta és la societat i el país on ens ha tocat viure. 

Tot, gràcies a una filtració d'imatges, intencionada o no, en que es mostra una actitut totalment agressiva de Carretero envers una Mouliaá, que ara diu que se sent desemperat davant l’allau de crítiques. Pobret. Se li està fent gran això. A principi de setmana semblava que la cosa no es faria massa gran. El dimarts l'Observatorio de la Violencia Doméstica y de Género va fer un comunicat que es limitava a denunciar la filtració del video, però sorprenentment, ni una paraula de l'actuació del jutge. Res, pessigolles. Ara però sembla que el CGPJ actuarà, segurament empès per les 900 queixes rebudes per part de la societat civil. 

Segons ell, va ser un interrogatori agressiu i insistent perquè en un cas tant sonat, l’actriu havia de justificar uns arguments sòlids per demostrar tal acusació. I sí, està molt bé, ella ha de demostrar que Errejón la va acosar sexualment però calen aquestes preguntes? Cal aquesta actitut? Cal aquesta humiliació davant tots els asistents al judici? Cal fer recordar a la víctima tota mena de detalls?

La resposta és no, evidentment que no. Ja no són el tipus de preguntes que feia, el què; sinó com les feia. L’actitut, el to, el com. Intol·lerables en un funcionari de l’estat que hauria de tractar a tothom igual, i amb respecte. I a jutjar per les imatges de l’interrogatori que li va fer a Errejón, a Mouliaà no la va tractar ni igual que al polític ni amb el mateix respecte. Aquest to no s’hauria d’utilitzar mai en un judici, i si s’arribés a utilitzar hauria de ser contra l’agressor. Però és clar, per Carretero, Errejón no és l’agressor sinó la víctima d’una campanya mediàtica de les feministes. I recordeu que tant li fa que siguis de dretes o d’esquerres, el patriarcat institucional i institucionalitzat funciona “viento en popa a toda vela”.

I així, amb aquest patriarcat i aquests homínids decidint qui és la víctima i qui no, com voleu que les dones denunciin algun abús sexual o quelcom relacionat si saben que s’hauran de trobar amb aquest tipus d’homínids amb toga? Com voleu que denunciin si s’hauran de gastar uns diners i passar un llarg tràmit per acabar humiliades per un home de cromanyó que suposadament ha d’impartir justicia? Poques denuncies hi deu haver comparat amb la realitat fora dels jutjats. 

Algú farà neteja al Poder Judicial?

Es parla i es critica molt a la classe política per trepitjar poc el carrer però al cap i a la fi, cada 4 anys podem decidir entre tots si els fem fora o no. En canvi el Poder Judicial és una altra història. Hi entren sempre el mateix tipus de jutges, de classe alta, de dretes I de bona familia; perfils que es poden permetre estar anys i anys sense treballar focalitzant tots els seus esforços en aprovar unes oposicions. En poques paraules, famillies hereves del Franquisme, perquè enganyar-nos. El cas és que un cop dins, no els podem fer fora. A la cadira per tota la vida, amb un bon sou, facin o no facin bé la seva feina. I al final de la vida professional, una bona pensió. Diuen que la Justícia és cega, en el cas de l'espanyola és cega, sorda, superba, caduca i feixista. I ja fa massa que dura. 

No soc gaire creient però espero que si els jutges no els jutja ningú més enllà de la societat, alguns tastin la justícia de Déu en el Judici Final, això sí, just. 

Excel.lent en guió i manipulació. Suspès en Història i Sociologia

Reconec que estic espantat. Veig i escolto les paraules del guionista de “La Casa en Flames”, Eduard Solà amb sorpresa. De fet, no sé si és sorpresa o por; i no sé si em fa més por que la suposada esquerra faci aquest discurs o que hi hagi gent suposadament catalanista que l’aplaudeixi o vagi fent likes per les xarxes a aquest tipus de proclames. Un discurs, també s’ha de dir, aplaudit per la dreta espanyola...i quan aquests aplaudeixen quelcom, hi hauríem d’estar-hi tots en contra.

M’explico.

El guionista, (com a bon manipulador d'històries i discursos que és, ja que no deixa de ser la seva feina), reivindica el seu premi com una victòria del “xarnego” per sobre el sistema establert burgès català, que té casa a la Costa Brava. Una “venjança” personal contra tot aquell que va aprofitar-se de la seva família a Catalunya, però que ell s’ha obert camí i ha arribat fins i tot a guanyar un premi escrivint en català. “Foteu-vos perquè el nét d’un castellanoparlant, immigrant i analfabet, ha guanyat un premi”, ve a dir Eduard Sola, així es diu aquest individu. Ho maquilla més tard dient que el seu premi és motiu de celebració, la victòria dels pobres contra els rics.

Més enllà de considerar-se el Robin Hood dels "xarnegos" (per l’americana que porta no ho sembla gaire), com si el seu premi salvés a tota una classe treballadora de tots els problemes del dia a dia i no especificar quin ric se’n reia i humiliava a la seva família; aquest senyor obvia i manipula diversos punts:

El primer, i més flagrant, és reduir la Catalunya de quan va arribar el seu avi a un país on els rics opressors parlaven català i els pobres oprimits parlaven castellà i eren analfabets. No. Els pobres eren analfabets per ser pobres, no per ser castellanoparlants. Hi havia pobres analfabets que eren catalanoparlants i no tenien casa a la Costa Brava, i rics burgesos que eren castellanoparlants. Perquè l’analfabetisme no ve implícit amb una llengua sinó a una classe social. Si el seu avi hagués anat a França a buscar-se la vida, li hagués passat el mateix. Ell seria analfabet per ser de classe baixa en una zona d’origen on ningú es va preocupar de donar-li una educació i els rics parlarien el seu idioma, en aquest cas el francès. Perquè els rics, solen ser la gent de sempre, la que estava present quan “es va repartir el pastís”. Propietaris de terres que més endavant varen industrialitzar-se. O sigui, les famílies de sempre de la zona. L’últim a arribar es queda sense res, i això passa a Catalunya però també a França, a Alemanya, a Itàlia, o fins i tot a petita escala, en els pobles.

El segon punt en contra d’aquest discurs, és que ve a dir que les estructures fetes a Catalunya que l’han fet arribar a guanyar un premi (escola, bilingüisme, esplai, drets socials) son A PESAR de la gent que té casa a la Costa Brava i “un barquito per sortir a navegar”. No, l’escola catalana, l’esplai, el bilingüisme i els drets, tant socials com lingüístics, s’han adquirit AMB, i no a PESAR, de la dreta/burgesia catalana; que va governar durant 30 anys sortint del franquisme. Queden molts drets a lluitar? Sí. Però ignorar el paper de la dreta catalana a la Catalunya d’avui en dia és, senzillament, manipular la realitat. O sigui, aquesta suposada victòria sobre el sistema que ell menciona, no és tal, ja que és precisament aquest sistema el que li ha permès deixar de ser un analfabet per arribar a ser guionista. S'equivoca al reivindicar-se com una venjança al sistema. Ets una victòria del sistema, i això està bé. 

El tercer punt és que obvia la burgesia del lloc d’origen del seu avi i ataca la de Catalunya. No noi, hauries d’atacar la que va obligar al teu avi a emigrar a una terra que era més pròspera! O és que la culpa de que el seu avi fos analfabet va ser de la gent que tenia casa a la Costa Brava? Potser el que tenia casa a la Costa Brava i un “barquito” va donar centenars de llocs de feina a centenars d’analfabets de fora de Catalunya. No té massa sentit criticar un sistema que li ha donat una oportunitat als teus avantpassats i t'ha permès millorar social i econòmicament fins a arribar a guanyar un premi a nivell nacional. Qui son els xenòfobs a qui ell es refereix si tant malament no li ha anat a un nét d'immigrant andalús...? Catalunya ha estat sempre terra d'acollida, la prova d'això és que al seu avi ningú li va negar que vingués. 

I aquí hauríem d’aclarir un altre mite que circula, i és aquell que diu que a Catalunya la varen aixecar els immigrants. No, Catalunya la varen aixecar, i encara l’aixequem; entre tots. Una zona/nació/poble/estat etc, no so'ls l’aixeca la gent que ve de fora, sinó que la gent de fora arriba a la zona perquè aquesta s'està aixecant i donant feina. Catalunya es va aixecar soleta i a pesar de l’Estat Espanyol. I si no hagués arribat gent d’altres regions d’Espanya, hagués vingut gent de l’estranger. La mà d'obra que emigra el que vol és menjar, tant li fa la llengua que es parli al nou país. Òbviament, que a Catalunya la mà d’obra va ser castellanoparlant, per raons geopolítiques però si no hagués estat espanyola, hauria estat d’altres indrets. Prou ja de dir que els “xarnegos” vàren fer gran Catalunya. La varen fer gran els catalans de 8 cognoms del país i la gent de fora. Tots. És més, prou ja de la paraula "Xarnego", un terme que va recuperar precisament Ciutadans, quan semblava que ja estava enterrat en l’oblit de l’imaginari català.

I aquí ve el meu últim punt contra aquest discurs suposadament d’esquerres, que es toca, i molt, amb el de la dreta. I això és perillós. Després ens queixarem que ningú vota les esquerres i que la dreta s’apropia segons quines batalles, però és que la "progressia" cada cop té un discurs més pobre intel·lectualment parlant. Quan t’acostes a idees que podria firmar un votant de Ciutadans (“es que yo soy xarnego y voy contra el sistema que no me deja vivir”), malament.! Quan t’acostes a una actitud i un llenguatge de “venjança” (a por ellos! Oe!), malament! I quan tens milers de likes de feixistes espanyols i espanyolistes que ni estimen l’idioma, ni estimen l’esplai, ni estimen el bilingüisme, ni estimen el cinema, ni estimen el català, ni estimen Catalunya; malament! L’esquerra progre té un problema quan perd els papers i el discurs per una cadira o subvenció. I amb ella, el problema el tenim tots plegats. 

En definitiva, que una catifa vermella ni uns focus, ens il·luminin i no ens deixin veure les mentides i manipulacions. N’hi ha que tenen un excel·lent en guió i manipulació però un suspès (si és que encara es pot suspendre a algú) en Història i Sociologia. Vigileu a què aplaudiu i li feu like. 

El valencià emprenyat

Foto: Biel Aliño/EFE

La manifestació d’aquest dissabte a Valencia em recorda a la Catalunya del català emprenyat. En aquest cas el valencià emprenyat. Aquells temps on, com resa l’himne del Barça, tant se val d’on venia (el català emprenyat) si del sud o del nord. Si d’Esquerra, de Junts o de la CUP. Una bandera ens agermanava: haver acabat la paciència. La sensació que formar part d'Espanya no aporta cap benefici quan les coses es posen crues. 

Amb la DANA i la seva gestió, el valencià s’ha vist igual que nosaltres fa uns anys. Tant els de dretes com els d'esquerres. Amb uns polítics escollits totalment ineptes, confiaven en que el “papa” estat els ajudés. I al final han hagut de rescatar la frase de Vicent Andrés Estellés "Sols el poble salva el poble". Perquè de policia i les forces de seguretat de l’estat ni rastre fins al cap d'uns dies. És clar que a Valencia no havien muntat un referèndum. I amb tot, més de 200 morts a l’esquena i Mazón no dimiteix. Un polític més del Partit Popular enmerdat fins a dalt que no plega. Un altre cas aïllat.

Ara, esperem que el que canviï sigui el poble valencià. Esperem que hagi servit perquè despertin. Abandonin PP i Vox, es desentenguin de la política anticatalana, que tant els ha encegat i aspirin a ser quelcom més que la platja de Madrid. L’estat espanyol tampoc aporta cap tipus d’alternativa per una comunitat, la valenciana, que aporta i rep poc, la cancel·lació dia sí, dia també del corredor mediterrani en seria una bona prova. Potser, si miren una mica més enllà, cap a dalt en comptes de cap a Madrid, encara ens compraran allò dels Països Catalans.