divendres, 17 de març del 2023

Feliç separació. Benvolgut retorn



Aquesta setmana hem conegut que els Manel s’agafen un temps. El grup català no es dissolt, simplement es dedicaran per separat a altres projectes i, suposem que en un futur, tornaran per seguir fent música junts. O no. Un anunci no massa pompós per la repercussió i l’impacte que ha tingut la banda barcelonina per a molts catalans. Si això és el seu adéu definitiu, sincerament, mereixien un comiat més digne de ser recordat. 

I no, no és un grup que ens caigui especialment béSon els nens macos de la capital fent música i tenint la llibertat de fer el que vulguin sabent que es poden arriscar. Que sempre han tingut una xarxa que els recollirà si algun dia s’estavellen i fracassen amb la seva música. Però tot i així, ens han atrapat, almenys a mi i a molts, i he de dir, que em provoquen sensacions contraposades, odi i estima a parts iguals (bé potser més estima que odi, sinó no estaria escrivint això).

I és que els Manel varen aparèixer a la vida dels nascuts als anys vuitanta com qui no vol la cosa. I així va arribar a les nostres orelles “Ai, Dolors!”, "Dona Estrangera" i “El Pla Quinquennal”. Ukeleles, cançons sense pretensions, lletres surrealistes, situacions quotidianes. Coses que no havíem escoltat mai a casa nostra i que van fascinar a milers de catalans joves del que s’anomenava abans, classe mitjana. I amb això varen quedar-se a les nostres vides posant banda sonora a una Catalunya desenfrenada que guanyava Copes d’Europa i plantava cara a l’estat espanyol; potser de la millor versió de Catalunya que hem tingut mai. Aquella que era capaç d’emprenyar-se i capaç de gaudir de la vida a parts igual. La que s'havia tret de sobre la por a perdre. 

Ells també tenien molt a perdre però no varen tenir por. I varen saber evolucionar i deixar l’Ukelele i el Palau de la Música amb Guardiola al seient per introduir nous instruments i noves formes d'expressar-se, ja al segon disc. I d'aquí varen néixer cançons com "Benvolgut", "Teresa Rampell", "Quin dia feia, amics!", "Aniversari", "Ai, Yoko!" o "La Cançó del Soldadet". I els Manel varen deixar de ser els Manel que haviem conegut.

Però que varen deixar l'Ukelele al segon disc i es varen tornar un xic més elèctrics, això els que no els han/heu escoltat mai, encara ara, no ho saben/sabeu. Quan vulgueu us hi poseu. Perquè sí, els Manel varen evolucionar (cosa que vosaltres no) a cada disc. I se superaven. 

I això no és fàcil. Suposo que desgasta i per això volen emprendre camins diferents. Manel necessita aire fresc, i els entenem. Mentrestant, els seguirem escoltant i pensant en la Vanessa (si llegeixes això, una abraçada molt gran), en si en Miquel i l'Olga segueixen junts, en la veïna que assaja per una audició i puja a donar taronges de no sé quin poble. Seguirem pensant en que es demanin desitjos als aniversaris, seguirem pensant en la Teresa Rampell quan veiem el balanceig d’unes arracades o passant pel Pont de Vallcarca. Pensarem en dos-cents dansaires otomans que somriuen i piquen de mans i seguirem mirant el Mar d’una altra manera. Per què ens agradi o no, ja formen part de la nostra vida, almenys de la meva. Gaudiu de la separació, que corri l'aire però que sapigueu que el vostre retorn serà més que benvolgut.

dimarts, 7 de març del 2023

La lluita de la setmana



M’ha agradat: que torni la F1...
No m’ha agradat: ...que no em miro una carrera sencera, ni de miracle.

M’ha agradat: La cursa de les dones de Calonge...
No m’ha agradat: ...que a Palamós no es facin coses d’aquestes.

M’ha agradat: El bon temps i solet del cap de setmana...
No m’ha agradat: ...que no plogui. Els pantans estan buits i això va a pitjor.

M’ha agradat: Aquest vídeo d’aquest home vidu ballant davant de la seva dona difunta. Al principi pensava que era un notes, però la reacció de tots ballant em reconcilia amb la Humanitat...
No m’ha agradat: ...anar a enterro aquest cap de setmana. Per desgràcia, només queda compartir la tristesa amb els familiars.

M’ha agradat: saber que en qüestions d’igualtat, a Catalunya estem al top10...
No m’ha agradat: ...que amb l’arribada del 8 de Març es parla d’Igualtat però dura una setmana. Un perill “folkloritzar” el tema només una setmana a l’any, com si fos Sant Jordi. És un tema massa seriós.

M’ha agradat: La història de la Pedra del Destí escocesa torna a la primera línia mediàtica amb la coronació de Carles III...
No m’ha agradat: ...No us cansa que la Llei de “Solo sí es sí” no tiri endavant?

M’ha agradat: Suïssa dient-li a Toblerone que tregui el Mont Cerví del seu logo. Si marxes del país, no et quedes ni amb la silueta de les muntanyes. Aquesta és l’actitud...
No m’ha agradat: ...que la Policia saquegi a immigrants. Vivim en un món de merda.

M’ha agradat: El palamosí Adel Mechaal, plata als 3000 metres a l’europeu d’Istambul...
No m’ha agradat: ...amb Jakob Ingebrigtsen corrent, serà difícil guanyar l’or algun cop.

dilluns, 6 de març del 2023

Follow me: La Brasa Torrijos un far de coneixement a Twitter



El desembre de 1965 una vident de nom Jean Dixon va predir a la revista Parade Magazin que “el nou gratacels de 100 plantes que ha començat a construir-se a Chicago caurà abans que finalitzin les obres”. Casi encerta, només ho va poder evitar un enginyer que alarmat va notar com l’edifici on només s’havien construït 20 plantes ja s’enfonsava un metre. Va salvar l’edifici, i plantaria la llavor del que havien de ser els gratacels del futur.

Aquest tipus d’històries curioses sobre arquitectura les explica l’arquitecte, músic i comunicador Pedro Torrijos. Tot, des del seu perfil de Twitter, cada dijous a les 20:30 amb el que ja s’ha convertit amb l’event de la setmana per molts. El moment per obrir la xarxa social i aprendre alguna historia nova i desconeguda per molts. Perquè sí, a Twitter, a part d’insults, hi ha gent que explica coses interessants i de tant en tant es pot aprendre quelcom.

Avui en dia, les seves “brasas” de Twitter ja estan en format paper, gràcies al seu enorme èxit a la xarxa de l’ocell. Territorios improbables”, es una versió ampliada de les millors històries dels fils que Torrijos explica a Twitter amb el hashtag #LaBrasaTorrijos, un cita setmanal seguida per 250 mil persones. Ara, aquest comunicador ja ha tret “Lugares extraordinarios” amb el que promet sorprendre al lector.

Entre tant insult, informació d’usar i tirar i mala llet a Twitter, Pedro Torrijos i la seva Brasa son un far pels amants de l’arquitectura i les curiositats humanes. Una manera diferent de conèixer històries, no gaire diferent dels trobadors medievals quan la gent no sabia escriure o de les novel·les de butxaca un cop la lectura es va democratitzar. Ell ho fa twit a twit, fil a fil, i vigileu que enganxa. I és clar, talents així s'han d'aprofitar i ara ja col·labora amb la Cadena SER i El País, entre d'altres. Se’ns dubte un oasis a Twitter entre tanta negativitat que val la pena seguir i llegir.

Xarxa: Twitter
Seguidors: 250 mil followers
Activitat: Piular en llargs fils històries sobre arquitectura i urbanisme, d'allò més interessants.  

divendres, 3 de març del 2023

Que ensenyin a pensar!



Amb tot el rebombori que hi ha hagut, es fa difícil no parlar de la infermera andalusa que s’ha fet viral aquests últims dies. Més enllà de dir que s'ha comentat poc que es el primer video del món que es publica amb un autozasca quan la seva companya basca li diu que es treurà el C1; tinc tantes coses a dir sobre això que amb un o dos twits no acabaria, així que per això tinc aquest bloc. No començaré pel que va dir aquesta lloca, ni pel ridícul de l'autozasca, sinó de la posada en escena. 

Per començar, les tres van sense mascareta a un recinte hospitalari, cosa que és obligada, que jo sàpiga. Si després de dos anys de pandèmia on han mort milers de persones encara no t’entra al cap que t’has de posar la mascareta, i mentalitzar-te que durant uns anys serà un instrument teu més de treball, com ho pot ser l’uniforme, és que ja no entens la teva feina (i tens molt poca vocació i empatia envers els teus clients/malalts). Sense parlar d'ungles pintades, cabells sense recollir i pulseres que crec que tampoc haurien de portar. 

Per acabar-ho d’adobar, van vestides amb uniforme, i per tant estan en horari laboral. En quina feina s’és vist que tu puguis anar fent tiktoks? No hauries d’estar fent una altra cosa? I si no tens res a fer, no et dediquis a fer vídeos pels teus seguidors, i molt menys dedicats a despotricar de l’institució que et dona de menjar. Jo per aquestes dues coses, mascareta i fer vídeos a la feina, ja les acomiadaria, a les tres. I això sense haver obert la boca, encara. I ara passo a comentar el que diu la lloca andalusa.

El primer que s'ha de dir és que aquesta noia parteix d’idees de la vida equivocades. La primera, pensar que una feina pública i unes oposicions van destinades a ella. No, una oposició és per donar un servei al ciutadà. Per tant, el que oposita, ha de complir uns requisits que el qualifiquin per donar aquest servei al ciutadà. Segurament, en la seva ment curta, unes oposicions siguin per tenir una feina on no et puguin fer fora en la vida i anar cobrant de forma segura cada mes; com creuen molts ciutadans d’aquest país, també s’ha de dir. Error. Si et presentes a unes oposicions, has d’estar qualificat/da per donar un servei, en el cas de Catalunya, aquest servei inclou el domini d’un idioma. Si no t’agrada, marxa.

I és clar, aquí sortiria el debat i la típica frase que ella intrínsecament té dins el seu cap: “Esto es España y aquí se habla espanyol”. Un altre error. I aquí ve l’altre idea de la vida equivocada. La resposta és No, aquesta és la TEVA Espanya. La que tu et penses que és, la que t’han inculcat i amb la que t’han bombardejat durant anys. Però no, Espanya té diversos idiomes, entre ells el castellà, l'únic que parles. Però Espanya és diversa a pesar teu i dels que son com tu. I per sort, encara hi ha alguns drets, i per tant, alguns deures a complir amb els idiomes cooficials d’algunes comunitats/nacions. Això és el que hi ha a Catalunya, Euskadi, Navarra, Galicia, Pais Valencià o Balears. Si no t’agrada, marxa.

Pel que es veu ara la noia es dedica a fer-se la víctima i a dir que no s’atreveix a sortir al carrer després de la campanya de linxament a les xarxes. O sigui, el procés de manual de la comunitat anticatalana que hem viscut diverses vegades. El victimisme després de llançar la pedra contra el català. Ho hem vist desenes de vegades en diferents versions. El clàssic “en Catalunya no se puede vivir”, en versió pares que volen que els seu fill no aprengui el català, Guardia Civils que fan veure que els ataquen, i com no, el clàssic de les oposicions. I és que aquesta lloca d’infermera forma part, sense saber-ho, d’un ambient mediàtic, social, econòmic i judicial anti català que fa anys que dura i que no interessa parar a ningú, ja que l'anticatalanisme suma vots. És el peix que es mossega la cua. 

Ens hauríem de preguntar què s’ensenya a les escoles d’Espanya perquè una persona de certa joventut, amb un cert accés a les xarxes socials, que pot viatjar més del que ho feien els seus pares i avis; tingui aquesta mentalitat tant tancada en qüestió d’idiomes i en qüestió d’idea de país. Segurament no és culpa seva, ja que a l’escola mai li varen ensenyar que a Espanya es parlen varies llengües, ni per suposat, va fer classes d’aquestes llengües (tant costaria fer un trimestre de euskera, català o gallec a les escoles de tota Espanya?). Petita reflexió: que important és l'educació! 

Fora de l’escola tampoc ha tingut un ambient on aprengués això. Tot l’entramat mediàtic que ha tingut al voltant ha estat anti català/basc etc. Televisions, diaris i mitjans de comunicació en general. No ha tingut mai l’oportunitat de veure TV3 tot i que segur que és la primera en “rajar” d’aquest canal.

Ha viscut una "veritat" sobre un lloc remot (Catalunya) i ara que viu en aquest lloc, es troba que la "veritat" no és la que li havien pintat, però segueix sense adonar-se'n, i es nega a acceptar-la (en aquest cas, a acceptar que es parla un idioma i s'ha de donar un servei al ciutadà). O sigui, un bany de realitat. És el perill de no pensar el que t'estan explicant i simplement acceptar-ho perquè sí. 

I és que segurament no li han ensenyat mai a pensar, ja no parlo a pensar sobre com és Espanya realment sinó, simplement a pensar. I això passa a moltes llars. Pensar i Espanya son termes que no van junts. Perquè només que es pensés un xic, s’entendria que a l’estat hi ha varies llengües, que és una riquesa i que s’ha de mantenir i fomentar. Si es pensés una mica, es veuria que passa a molts estats i que en cap és un problema. Si es pensés una mica es podria entendre que a unes oposicions et reclamin un idioma amb el que el teu futur pacient et pot arribar a parlar. Si es pensés una mica, només una mica, potser aquesta Espanya que tenim seria diferent, i no tindríem infermeres a les que acomiadar. Perquè això és el que espero de la Generalitat, que se l’acomiadi i se’n torni a Cádiz a exercir la seva feina (que no la seva vocació)...i a pensar en el que ha dit. 

dilluns, 20 de febrer del 2023

La lluita de la setmana



M’ha agradat: Que el Congrés hagi aprovat la llei Trans i de l’abortament…
No m’ha agradat: …que quan mani els altres faran la seva llei completament diferent.

M’ha agradat: The Banshees of Ishirein, aneu-la a veure, per favorT. En parlo aquí
No m’ha agradat: ...que pel·lícules així siguin alternatives, o difícils de trobar en cinemes.

M’ha agradat: El Carnaval de Palamós...
No m’ha agradat: ...la ressaca que comporta en tots els nivells.

M’ha agradat: l’Arsenal – City de Premier de dimecres passat...
No m’ha agradat: ...els partits de Champions. Aborridots.

M'ha agradat: Que es foti al carrer als inèptes que corren per Renfe, Adif i totes les empreses públiques d'Espanya...
No m'ha agradat:...que arribin a passar aquest tipus de coses és gairebé de tercer món. El sistema radial de trens en general hauria de fer dimitir moooolta gent. 

M’ha agradat: veure la solidaritat amb el terratrèmol de Turquia i Siria. Encara queda bona gent al món...
No m’ha agradat: ...saber que d’aquí 10 dies ni se’n parlarà. 

M’ha agradat: Les Folloneres. Aguantar un Carnaval a tope no és fàcil. Olé per elles. 
No m’ha agradat: ...Divendres a la tarda el centre de Palamós mort. 0 implicació del poble. En realitat, aquest carnaval de Palamós, necessitaria una sacsejada.

M’ha agradat: Que surti la merda de Can Barça...
No m’ha agradat: ...que els hi donem carnassa a la prensa de Madrid quan ells no tenen collons de remoure la dels seus clubs.

M’ha agradat: els Showboys, bona idea, bona resolució i una bona reina.
No m’ha agradat: ...si volguéssim seriem la hòstia.

M’ha agradat: La barreja Kusama + Paris + Louis Voitton. I a Londres s'hi ha afegit Harrods...
No m’ha agradat: ...que més marques (i governs) no vegin que l’art és necessari i ben fet et pot donar repercussió.

M’ha agradat: Escòcia guanyant Gal·les en el Sis Nacions, erigint-se com a candidata al torneig...
No m’ha agradat: ...que té un calendari complicat. Creuem els dits.

M’ha agradat: L’actuació de les Ninfes diumenge a la nit. Professores, dentistes, en general noies normals que ballen com ballarines (que jo sàpiga no n'hi ha cap) Chapeau Chaplins...de cine! 
No m’ha agradat: ...que no hi hagi diferents categories per donar premiTs el diumenge. Temes econòmics, suposo.

M'ha agradat: Que es comenci a remoure la merda d'alguns futbolistes, autèntics disminuïts psíquics, elevats a ídols i rols de la societat...
No m'ha agradat: ...que algunes periodistes expliquen només una part de l'història i no tota. Dit això, fot fàstic el masclisme imperant en el món del futbol...i en el món en general. 
 
M’ha agradat: La visita de Biden a Ucraina...
No m’ha agradat: ...que no s’hi acabin de posar del tot els americans.

dimecres, 15 de febrer del 2023

"The Banshees of Inisherin" o la depressió Made in Ireland



Imagina una illa verda, on sempre hi plou, fa vent i les onades han picat les roques de la costa durant anys i anys, donant-li formes que tallen la respiració. Imagina una illa on els camins tenen pedres a banda i banda per marcar els terrenys; on tothom es coneix de sobres i hi ha un pub per tots amb vistes al mar. Imagina una illa on es toca música, es va a missa els diumenges i la gent viu del que pot. Imagina una illa on, realment, tots la voldríem veure...però no viure-hi. Perquè no, aquests llocs no son perfectes. 

Aquest és l’escenari on se situa “Banshees of Isherin”, l’última pel·lícula de Colin Farrell situada en aquesta illa, on el temps sembla haver-se aturat. De fet, l'espectador se n’adona que no estan al segle XXI fins ben entrada la pel·lícula on mencionen la Guerra Civil irlandesa, per tant, a principis dels anys vint. Però a jutjar pel tipus de vida que porten, podria situar-se ahir o abans d’ahir. Poc canviaria la pel·lícula perquè poques coses canvien en aquests tipus d’illes d’Irlanda (o Escòcia).

Però en aquesta obra sí que canvia una cosa. I sacsejarà tota l’illa. Canvia la relació entre dues persones: Pádraic (Colin Farrell) i Colm (Brendan Gleeson). Dos amics que es veien cada dia a les cinc de la tarda en el pub de l’illa. Un bon dia, Colm decideix que se n’ha cansat de Pádraic i que no hi vol parlar més. “No vol perdre més el temps amb ell”. El que podria ser un fet habitual o normal en molts llocs i situacions, la situació espai-temps d’aquesta illa ho multiplica tot. Perquè en aquestes illes tot es multiplica ja que la relació humana és molt estreta. Costa molt fugir del que era un mateix i d’un amic. Costa molt deixar de parlar amb algú amb qui has compartit hores i hores. Costa molt deixar de veure’l, si sempre heu anat als mateixos llocs. Un dels protagonistes està disposat a fer-ho, trencar amb tot...amb totes les conseqüències que comporta.

I la situació, com la mateixa pel·lícula, va de menys a més, cosa que l’espectador agraeix. The Banshees of Inisherin acaba sent un relat, amb tocs d’humor, on un home aparentment dolç i tranquil pot arribar a la violència per una idea que se li ha posat al cap, en aquest cas, deixar de parlar amb el seu amic. No és casualitat, doncs, que l’historia passi durant la Guerra Civil, on un sol poble s’enfronta entre si. De fet, l’univers d’Inisherin és una al·legoria a petita escala d’un dels episodis més tristos de l’historia d’Irlanda, on familiars i amics que primer van lluitar junts per la Independència, més tard s’acabarien matant entre ells per decidir el futur de l’illa verda, ara alliberada dels anglesos.

Colin Farrell i Brendan Gleeson claven el paper i brinden a l’espectador verdaderes perles que fan encara millor el, ja de per si, guió i diàleg d’aquesta obra de Martin McDonagh, director del film. La química entre els dos actors ajuda a entendre els conflictes que els unien i ara els separen, i on Kerry Condon, germana de Pádraic, posa el contrapunt a aquestes dues vides depressives, representant la raó i l’esperança. Tot barrejat amb un accent irlandès que acaba per posar-te de ple enmig del conflicte i amb una música (de Carter Burwell) que encara li afegeix més l’atmosfera de misticisme i folklore que ens aporten aquests escenaris verds d’Irlanda.

Una historia original, divertida i crua a parts iguals, que relata la imperfecció humana, el seu ego, la melancolia i els perills de viure lluny d’una societat canviant, lluny dels canvis que ens fan tanta por. Se’ns dubte, és el retrat perfecte del que podríem anomenar la depressió “Made in Ireland”.

dimecres, 8 de febrer del 2023

"The Kite", un estel que uneix avi i nét


No serà la primera reflexió sobre la mort que ens aporta el món audiovisual. Però per commovedor i diferent he volgut parlar de “The Kite” un curtmetratge animat de l’il·lustrador Martin Smatana, on reflexiona sobre les pèrdues i les morts properes, però ho fa de forma “alegre”. 

Tot comença quan un nen visita el seu avi al camp, juguen amb un estel i al final, degut al vent, acaben els dos volant pel cel. Viuen en un món on tothom està fet de capes de paper, que simbolitzen l’edat. El nen, té moltes capes, perquè té tot una vida per davant. Mentre que l’avi, ja n’ha perdut la majoria i ni queden unes quantes, no masses. A mesura que envelleix, va perdent capes, i és clar, va quedant fi com una fulla de paper. Aquest viatge cap al cel desencadenarà el futur dels dos.


“The Kite” se centre en el concepte de la mort i la pèrdua d’un ésser estimat utilitzant aquest estel, el temps, i diversos materials com a símbols per fer d’aquestes pèrdues, quelcom més planer. De forma que fins i tot un nen pot veure aquest curtmetratge. De fet, és recomanable. Per crear els dos personatges, Smatana i el seu equip varen anar buscant materials i teles en botigues de segona mà, fent servir diferents dissenys i paletes de colors que formen paisatges. En definitiva, una estètica que, com el seva història, és agradable als ulls. I que la música i els efectes, acaben de rematar una obra del tot recomanable.

The Kite és una meravellosa manera de perdre el temps i a l’abast de tothom, ja que son només uns dotze minuts de curt, en format de stop motion. Una historia que ens recordarà vells i bells temps i a la que qui més qui menys tothom pot sentir-se identficiat si ha perdut un avi o un ésser estimat. Una verdadera joia que farà entendrir els grans i ajudarà als més petits a entendre que les pèrdues dels éssers més estimats son llei de vida i les hem de gestionar el millor que sapiguem.

Clicka aquí per veure-la.