Diciembre, de Desembre a Desembre

Si hi ha algú que sent la música aquest és Leiva. Sentir-lo parlar de les seves coses, del seus ídols, de les seves melodies, de les seves històries i dels seus àlbums; és un exercici de sinceritat i estima a la música. A cada paraula, Leiva destil·la amor i gratitud al món de les partitures. El que va ser 50% de Pereza s’ha llençat ara al mercat musical en solitari, sense el seu inseparable Rubén, i ho ha fet amb un disc anomenat Diciembre. Però aquest és un disc fet i parit per escoltar-se tot l’any. Si amb Pereza les cançons tenen esperit Leiva, ara tots els temes tenen el seu segell i amb el disc podem veure el que hi ha darrera les seves inseparables ulleres de sol, tatuatges i els seus barrets. Aquestes 13 cançons són el reflex de les seves manies, de les seves coses, dels seus amors i desamors. De les seves pors. Diciembre és 100 per 100 Leiva. I això és molt. 

Ha gravat fins i tot ell mateix tots els instruments tret de teclats i percussions, però aquest és un disc de guitarres. Un disc que sona a clàssics tot i que els temes estiguin a punt de ser parits. Clàssics com Calamaro o Fito Páez. Cançons que barregen el pop més dolç amb el més canalla del seu autor. Leiva ha tingut llibertat absoluta i això és nota des de la primera cançó (Nunca Nádie) fins a l’última Sudando la Tristeza que canta amb Quique González. 

La primera joia d’aquests tretze temes és Nunca Nádie, un càntic a la barreja entre optimisme i pessimisme entre les relacions personals més secretes. “Nos miramos con lupa, pero sigo viéndote brillar. Nunca nádie supo la verdad”.  De fons, uns vents als que no ens tenia acostumat amb Pereza i que ens acompanyaran de fons durant tot el disc. I com no, unes guitarres marca de la casa del grup de La Alameda de Osuna. “Que los vientos no traigan siempre un nudo en la garganta”. 

EME ningú sap ben bé què és tret del nom del segon tema de l’àlbum. EME pot ser una droga però evidentment, pot ser una dona. Potser es diu Maria, Mónica o Marta. El cas és que tant la noia com la cançó enganxen i enamoren com ho faria la mateixa droga. Un dels temes que té flaire a clàssic sense tenir ni uns mesos de vida, i que té gust a Princesas "me dejaste el cuerpo entero y la cabeza fuera, guardala entre tus trofeos y tus medias". Una cançó dedicada a algú a qui Leiva ja no veurà però que es mereixia, sens dubte, la seva ignorància i aquesta cançó. 

És aquí on hi veiem la primera picada d’ulls del cantant al futbol i al seu amor pels colors vermells i blancs de l’Atletico de Madrid: “EME cuando te meta un gol. Voy a ser un killer, que todo el Calderón me lo chille”. No és el primer ni l’últim cantant que fa referència a l’esport rei en les seves cançons però és d’agrair. Hi haurà més mencions al món de la pilota. Que quedi clar que cultura i futbol no estan renyits. Emocions, atzar, sentiments, alegries i penúries. Es tracta de futbol i música, i no tenen res a veure amb tot el demés. 

92 és el tema melancòlic del disc i a la vegada més rocker. D’aquells de guitarra elèctrica a baix de tot i anar rascant acords a morir. Com si Leiva tornés a ser jove com ho va ser als anys noranta. Un tema per rememorar vells i bells moments. Velles i belles amistats. Aquelles festes del poble, aquells estius amb els col·legues, bogeries, amors, música. “El alma volcada en espejos”. Un grup de joves amb la força d’un cicló que el temps va separar. I com no, una altra referència al futbol, en aquest cas per recordar una victòria del màxim rival, o sigui, una derrota: “El Buitre clava otro gol”. 

El millor tema del disc és el número quatre. Després del Leiva més animat toca el més amagat. Aquell que no coneixem tant i que més que veure’l el sentim de tant en tant en cançons com Windsor, Por mi tripa o Dos gotas. Ara el nom no pot ser més adient: Miedo. La perla més brillant del disc és una cançó dedicada a les pors que poden sentir dues persones que en realitat s’estimen però que les pors eviten que acabin junts i siguin feliços vivint mil coses plegats. Sempre les maleïdes pors. A les mil preguntes generades per les pors, Leiva les contesta amb aquest tema espectacular de 3:34 que es resumeix amb la tornada: “Tengo miedo, miedo, miedo. No me gusta pensar que te tengo miedo. Pero tu por favor, no me tengas miedo”.  Una cançó tant bonica i enganxosa que fa por. Parlar de pors demostra la valentia de l'autor. Sensacional.

Aprofitant que el cantant s’ha posat tendre, toca la versió de Leiva més lenta i pessimista. Toca relax i reflexió amb Aunque sea un rato. La típica cançó del noi que es penedeix de com és i de tot el que ha perdut, a l’estil Pienso en aquella tarde, però amb un tempo molt més pausat. Leiva s’ha fet gran. “Las victórias nunca pasan por mi lado. [...] Necesito acertar, aunque sea un rato”. Lennon dins el cos de Leiva. Dirigida a tots els pessimistes de mena, aquesta és la seva cançó. És possible que tinguin raons molt properes per no ser tan negatius. Encara que sigui una estona. 

Les trompes saluden el pròxim tema més ple de vitalitat, tanta que es diu Extásis, i parla d’aquells moments que es viuen amb la teva parella. “El Universo es para mi un feo lugar para olvidarte”. Moments brillants que es queden gravats a la retina i a la vegada perillosos com el torero davant una fera. “Sigo tocado y apagando fuegos en ninguna parte”.  Melodia genial que enganxa a la primera. 

El mateix estil macarra i rocker segueix amb Penaltis, una altra menció al futbol, ara per fer referència a l’atzar que acompanya les penes màximes en el món de la pilota i en la vida real. Una pilota fora i es perd una Champions. Una errada i es perd un amor. L’atzar, o tu mateix, et poden canviar la vida en qüestió de segons. “Era el aliento lo único que cabía entre nosotros dos. En los penaltis amor va a definirse todo”. O va a dins, o va a fora. Atzar. 

 

Las Cuentas ens torna al Leiva més poruc. Al més tendre. Cançó més lenta després de l’huracà que han estat Éxtasis i Penalties. El cantant torna a sentir-se un perdedor amb ganes d’autodestruir-se en aquest tema. Cancó de antiamor o d’amor amb principi i final “Porqué no existen tumbas de dos. [...] Amamos lo que perdimos, queremos lo que envenena y así nunca nos salen las cuentas".

El ritme baixa més que mai amb Telediario. Senzilla i íntima, Leiva canta a cau d’orella una de les seves nits on acaba sent Satanàs. Parla i es menja el món. “Paren la vida me quiero bajar, si estoy a tiempo quiero saltar...por si me sale mal”. Tornen les pors i a la vegada les ganes de menjar-s’ho tot. Vamos a salir en los Telediarios. 

El cor es torna a accelerar amb Todo lo que tuquieras, que comença amb els característics vents d’aquests disc. “Sube la fiebre, sube el pan, y el descosido de tus vaqueros”. Un rock calent i estonià que reflexiona sobre l’amor de consum ràpid i take away, i tot el que fem i estem disposats a fer amb aquests amors de mitja hora. “Dos vidas sin saber quien eres, dos tragos por el último vagón, ya sabes que será...todo lo que tu quieras”. Per mi, de les tres millors cançons del disc. 

La ressaca d’aquesta onada de calor ens porta a un Leiva perdut i més melancòlic. “Amanecí con un millón de dudas, no estaba para nádie. Cada vez más colgado de la luna, rodeado de cristales rotos”. El pessimisme envaeix el cantautor. Aquesta és una cançó de teràpia de psiquiatra i chaise longue. El nom del tema ho diu tot: Hoy no me encuentro. 

El Leiva més Calamaro apareix just quan s’acaba el disc. I ho fa ressuscitant Amelie de Pereza, ara però la perla és diu Vis a Vis. La típica cançó despullada. Tema de guitarra i cau d’orella. “Mañana tenemos cita donde le roban tiempo al amor”. Cançó d’amor, o més aviat de desamor,  que ens mostra el Leiva més sincer i honest que ha perdut el nord i el sud per una persona a qui troba a faltar “fuera te se hecha de menos. Anda llorando la libertad”. Uns violins al final li posen el coixí a una cançó dedicada als que estimen sense poder fer-ho i que fan que aquesta perla sigui el seu Yesterday. 

Sudando la tristeza és la germana bessona de Huracán, un tema dels Pereza que parla d’un personatge, un penques. Aquella gent que sempre sobreviu tot i ser un penques, sense cap talent més que per viure. Ajudat per la veu de Quique González, aquesta és una cançó de bar de copes plena de gent solitària asseguda al tamboret i fum de tabac il·luminant unes antigues làmpares. Un bon epitafi. 

Diciembre va ser escrita l’any passat per Leiva de Desembre a Desembre durant la seva gira amb Pereza. Diciembre és Leiva i Leiva és ell mateix. Despullant-se en aquest disc podem veure com és un dels artistes més honestos i amb més talent del pop espanyol. Només cal sentir-lo parlar de les seves coses. Com viu a mort tot allò que fa i com hi creu. Un disc que emociona, enganxa i amb el que t’hi identifiques de dalt a baix i et reconcilia amb la música en castellà. Un àlbum en el que pots sentir-hi també a Calamaro, Bunbury, els Stones o John Lennon. Un recull de cançons per si mai et fan falta durant l'any. Un disc per escoltar-lo de Desembre a Desembre.

Palamós resulta familiar, no militar

Llegeixo que a Palamós hi arriba un submarí de l’exèrcit espanyol que estarà uns dies al nostre port. La seva presència coincidirà amb el FestivalPalamós Terra de Mar, i l’Ajuntament l’ha utilitzat com a reclam per potenciar aquest event, que identifica el nostre poble amb les ones, la pesca, la naturalesa i tot allò que ens aporta de bo el Mediterrani. 

Que jo sàpiga, res de bo aporta un exèrcit. I molt menys l’espanyol. L’armada és, primer de tot, un símbol. Un símbol d’un estat que en el passat va torturar i afusellar persones que no pensaven com “calia”. Actualment aquest estat oprimeix les cultures i les llengües, i de retruc oprimeix les butxaques del nostre país, que és Catalunya. Ha torturat, segueix torturant, i torturarà. És doncs, l’últim esglaó que utilitzarien a Madrid en cas que algun dia ens revoltéssim contra ells. 

En segon lloc l’exèrcit, estament ranci allà on els hi hagi, és símbol de despesa. En uns moments tant delicats com els que estem passant tots plegats, els pressupostos de l’Estat Espanyol es retallen de tot arreu. Educació, Sanitat, Cultura. Tots menys en despesa militar. Bé, sí! es redueix la partida destinada a l’Exèrcit però es col·loquen els diners al pressupost d'Indústria i aquí no ha passat res. Ho hem maquillat perfectament. L’exèrcit espanyol és una màquina de cremar diners i de matar. De matar cultures, coneixements i dignitats. A tot això, Espanya segueix sent un dels països que més armes fabrica al món, i per tant, un dels culpables de milions i milions de morts al món. Per cert, qui aconsegueix que aquestes armes es venguin a bon preu és el Rei d’Espanya en els seus viatges oficials. Ja sabeu, que monarquia i armament són dos conceptes que casen bé. 

Palamós no ha estat mai un poble amb molt de moviment reivindicatiu,  però últimament gràcies, o per culpa, d’un nen amb càncer, s’havia mogut, i molt. I jo mateix havia tornat a confiar en la gent del meu poble. Aquests dies però, ningú, tret d’Esquerra Republicana deCatalunya, ha dit ni piu de la presència d’un vaixell en aigües palamosines. Al contrari, alguns se’n vanaglorien i fins i tot, acusen de no estimar Palamós si no es vol el vaixell a les nostres aigües. Aquest senyors, és un vaixell de guerra, i jo no he viscut cap guerra però el meu avi sí, i no en vull ni per mi, ni per ningú més. I sí, perfecte, Palamós és Terra de Mar, però el nostre ha de ser, i és, un mar blau, plàcid, de pesca, pau i tranquil·litat. Palamós resulta familiar, no militar.

La Copa d'Esperanza i Sergio Ramos

Esperanza Aguirre és una bona política. I no ho dic perquè comulgui amb les seves idees, sinó perquè és feina dels polítics improvisar, mentir, enganyar i fer populisme. I la presidenta de la Comunitat de Madrid tot això ho fa a la perfecció. Tot menys improvisar, ja que totes les seves paraules estan mesurades amb peu de rei (mai més ben dit). 

Des de que Athletic Club i Barça es classificaven per jugar la final de la Copa del Rei, entitats cíviques es van moure per reclamar l’oficialitat de les seleccions autonòmiques. De retruc, o paral·lelament a aquestes demandes, va créixer a la xarxa una xiulada massiva al rei d’Espanya i el seu himne, com ja va passar en la final de l’any 2009. 

Davant aquesta possibilitat Aguirre va deixar anar el seu populisme, que tant li funciona a Madrid, dient que, en cas que això passés, suspendria el partit i faria que es jugués a un altre lloc i a porta tancada. Visca el populisme. 

Primer de tot, un jutge ja va dictaminar l’any 2009 que xiular l’himne no és delicte, i després, seria d’una gran dificultat desallotjar a 60.000 persones d’un estadi. Totes elles amb ganes de veure futbol i totes elles vingudes de diferents racons d’Espanya i havent gastat forces diners. Materialment i logísticament impossible. 

Però és igual. D’aquesta manera, la presidenta de la Comunitat de Madrid deixava en darrera la opacitat dels comptes de l’administració que lidera, uns comptes amb un forat que ningú s’atreveix a mesurar. També deixava en darrera el fracàs de Bankia i les seves lluites per col·locar al capdamunt de Caja Madrid als seus amics. Ningú s’ha embolcallat tant amb una bandera (la d’Espanya) en aquesta final com Esperanza Aguirre. La més nacionalista de tota la final. 

Avui 60.000 persones xiularan tant com puguin l’himne d’Espanya i no xiularan al Rei perquè no assistirà a la final que porta el seu nom. S’ho haurà de tragar el Príncep. Vascos i catalans estaran més orgullosos que mai del seu equip i dels seus orígens. Del seu país. Al Calderón es farà tot el que sigui perquè no se sentin les protestes contra l’Estat Espanyol, les seves administracions, la seva estructura i la seva manera de fer. L’himne serà més curt, estarà a una potència semblant a les cançons d’un concert d’U2 o la televisió ho amagarà. Però tothom n’estarà pendent. 

A tot això Esperanza Aguirre no hi serà. Amb la seva absència desprestigia la final de la Copa que ha definit com la Copa de tots els espanyols. Potser ella no és espanyola, o potser no és com els altres espanyols. En canvi, si que hi seran aficionats del Barça i de l’Athletic Club. Es preguntava la "lideresa": “Us imagineu que a França, Estats Units o Gran Bretanya es xiulés l'himne?” No. Però això, encara, és Espanya, i està tant trencada, partida, destrossada i desprestigiada com la mateixa Copa del Rei...la de Sergio Ramos.

P.D.: Esparanza la pregunta adequada és: Per què xiulen l'himne i el rei aquesta gent?

Els cinquanta crits d'Eduard Munch

Anar a veure un museu és anar a fer un acte de fe en favor de l'art i la cultura. I si és art modern, encara més. En principi, aquesta fe t'aportarà unes sensacions, i en el cas dels artistes bons, són molt gratificants, et fan reflexionar i alhora admirar-los. Amb els artistes genials, aquesta sensació es multiplica. Mai deixen indiferent.

A la Scottish National Gallery of Modern Art s’exposen fins al setembre obres d’Eduard Munch. Unes cinquanta litografies per conèixer de més a prop el pintor noruec, són només cinquanta de tots els crits que va dibuixar Munch. Suficients per entrar en l’interior del pintor i descobrir els seus pensaments i les seves pors a través dels seus dibuixos. 

Des de molt petit, Munch va tenir problemes mentals que es van accentuar més tard amb desgràcies familiars. La mort de la seva mare i de la seva germana gran, a la que Edward estava profundament unit, van cicatritzar en la ment de l’autor. Anys més tard moriria un altre dels seus germans i el seu pare, en definitiva, una vida desgraciada que no fa res més que augmentar les pors i l’ansietat del jove Munch, que gràcies a la seva tieta comença a dibuixar i a expressar-se sobre paper. Envoltats dels espectaculars jardins de la Scottish National Gallery of Modern Art d’Edinburgh podem veure això, pintures plenes de pors, ansietat, solitud, cansament, malaltia i obscuritat. Edward Munch en primera persona. “En el meu art he intentat explicar la meva vida i el seu significat. I també he intentat ajudar els altres clarificant les seves vides” va resumir el pintor noruec un cop. 

I així va ser. Les seves pintures no necessiten més o menys llum, ni tampoc molts colors, ni la perfecció, ni tampoc un paisatge al fons (que a vegades hi és però no és important). El missatge de Munch està allunyat de tot això. Por. Ànsia. Solitud. Mort i Malaltia, formen la columna vertebral del seu art que culmina amb el famós quadre “El Crit”. I totes aquestes sensacions les podem veure a cada traç de pinzell o llapis de les seves creacions. Són traços forts, marcats. Poderosos i inquietants. Nerviosos. Desesperats. El que observa en té suficient per fer-se una idea del que li passava pel cap a Munch. O potser no. 

Amb color o sense color, aquestes cinquanta litografies exposades a la Scottish són una bona manera d’acostar-se a finals del segle XIX i principis del XX amb un dels personatges més enigmàtics i inquietants que hi van viure, potser a l’altura de Van Gogh, Tolouse-Lautrec o Gauguin. Un personatge que fa reflexionar, pensar, meditar, inquietar, i algunes vegades, cridar.

Flor Groga

Ben bé, ben bé, no sé què diu; però cada vegada que l'escolto m'agrada més...

Ja sabem com t'agrada aixecar el braç i calcular el pol d'on ve el vent. Ja hem gaudit de l'estil que exhibeixes quan marxes corrents.
Ja hem entès que ets una ànima errant que abandona les cases quan tothom dorm. Que t'agrada menjar quan hi ha gana i dormir si ve son.Però pensa't-ho bé que després, tard o d'hora, sempre arriba el moment quan s'obre com una flor rara el penediment

I entens, com si totes les bruixes del món coincidissin llegint-te el futur, que és cosa de temps que et sorprenguis pensant que ho tenies, que jo creia en tu.

Ja sabem que tres mil aventures bateguen rabioses lluny d'aquest racó, que els guerrers s'avorreixen si no hi ha una mica d'acció.
Ja hem previst que només moriràs si algú et clava una daga daurada en el cor, i que on t'enterri una bona gent hi creixerà un roure fort.

I és quasi entranyable que oblidis tan ràpid que sempre arriba el moment quan s'obre com una flor groga el penediment.
Si ho saps com si totes les bruixes del món t'estiguessin llençant un conjur, una rima ancestral que et farà recordar que ho tenies, que jo creia en tu.

Si em llevés i fos rei, reuniria les Corts per incloure en el codi penal que es prohibeixi a la gent 'nar pel món buscant res que no pugui anomenar. Que la por estaria allà però, potser, per variar, aprendríem a passar-la junts, i no et veuria mai més explicant-me que bé estaves quan ho tenies,
quan jo creia en tu.

P.D.: Hauríem d'anar creient més amb les persones encara que aquestes no creguin amb nosaltres.

In My Life

Sóc dels que posa cançons a tot el que em passa a la vida. I pels edificis abandonats o aquells que em van marcar, sempre em passa pel cap el tema In my Life. La cançó dels Beatles precisament parla d’això, de les sensacions que deixen en la teva ment alguns llocs i edificis. Alguns encara hi són, altres han desaparegut. 

Porto poc vivint aquí, però quan he vist que tiren l’edifici abandonat de davant de casa m’ha tornat a passar. M’ha vingut a la memòria la veu de John Lennon i aquell meravellós solo de piano. In My Life. Però també m’ha vingut a la ment un espectacular blog que val la pena visitar i amb l'autor del qual vam parlar a Tots els Matins de Ràdio i Televisió L'Hospitalet fa més d'un any. Es tracta de Mi última visita. 

Aquesta sensacional pàgina és un recull d’aquells edificis abandonats arreu de la geografia. Edificis amb un munt d’històries viscudes en el passat que ara s’han perdut. Ja no hi són ni a ningú li importa que no hi siguin. A ningú tret de l’autor de Mi última visita, que armat amb una senzilla càmera retrata habitacions, portes, salons, passadissos o lavabos com si fossin persones. Com si parlessin. Com si expliquessin els centenars o milers de vides que els hi ha passat per davant. Descriu cada fotografia i cada part com si encara tingués vida pròpia.

El seu autor es diu Dani i és de Montcada i Reixac. Té 28 anys i la seva passió és aquesta, visitar llocs abandonats. Ja siguin cases, clíniques, hospitals, hotels o fàbriques, Mi última visita vol ser el darrer testimoni d’una vida abandonada que al desaparèixer ningú plorarà. La d’un edifici. Per sort, en Dani no és l'únic que té ganes de tenir memòria, hi ha centenars de blogs d'art urbà que es dediquen a això, a retratar l'abandó humà. I com no, existeixen punts d'unió, no només a nivell físic sinó també a la xarxa, a través de fòrums que serveixen per compartir les seves experiències i fotografies. 

L'afició d'en Dani va començar tot just al 2007, i des de llavors no ha parat de viatjar en busca de la solitud que es viu en les entranyes d’un edifici abandonat, acompanyat de pintades, runa, vidres trencats i silenci. Molt de silenci. 

 

Poc silenci tenim a Morrison Street avui on estan tirant l’edifici del davant, que d’aquí pocs minuts ja ningú recordarà. Només espero que algú com en Dani reculli el que van ser més que quatre parets i un sostre sinó que va ser un edifici que va acollir centenars, o potser milers de vides, com la teva o com la meva. O com la de John Lennon.

La final més esperada

En Ross és (curiosament) ros, mentre que en Dougie és moreno. Els dos són cambrers. I treballen al mateix hotel. Són d’Edinburgh. Gairebé es podria dir que són la mateixa persona, el mateix perfil però una cosa els diferencia. El primer és de l’Hibernian i el segon del Hearts. 

Avui els dos equips d’Edinburgh es tornen a veure les cares a una final de copa després de 116 anys. Pel temps que fa que no es dona, és la final més esperada al país. La capital d’Escòcia, poca donada al futbol i sempre a l’ombra de Glasgow en aquest aspecte, es dona avui un homenatge precisament a Hampden Park, tot i que alguns havien plantejat una final a Murrayfield per tal d’evitar un desplaçament. Però a Murrayfield només s’hi juga a rugby. Aquests dies, la ciutat ha estat plena de banderes i bufandes dels dos equips, o sigui, que es pot dir que per fi, s'ha viscut ambient de futbol als carrers cèntrics de la ciutat.

Tant en Ross com en Dougie avui estaran a Glasgow. I s’han agafat dos dies de festa pel que pugui ser. De fet, no parlen de res més i porten tota la setmana nerviosos pensant en la final i sobretot, en quin temps farà dissabte. 

Els dos es porten prou bé, la rivalitat entre Hibernian i Hearts és prou sana. Molt lluny de l’odi entre Celtic i Rangers mogut per les diferencies religioses i polititzat els últims anys. Hibs i Hearts conviuen. Se suporten. Al cap i a la fi, els dos són víctimes de la superioritat de la ciutat de Glasgow pel que fa al futbol. Els dos, es pot dir, que són perdedors de mena. 

Quan vaig arribar a Edinburgh vaig decidir fer-me de l’Hibernian. Havia sentit a parlar dels dos, però l’arrel irlandesa dels Hibs va fer decantar la balança. De fet, es va crear l’Hibernian primer, i va ser l’inspiració perquè anys més tard es fundés el Celtic de Glasgow. El fill s’ha menjat al pare. 

L’estadi de l’Hibernian, Easter Road, em queda molt més lluny de casa que el del Hearts, Tynecastle Stadium, que el tinc a un quart d’hora caminant. Però els Hibs tenen màgia. És un club de barri, de Leith, un barri de pescadors. Amb això està tot dit. El barri d’on són els personatges de Tranispotting. De fet, Irvine Welsh és de l’Hibernian, no se n’amaga i sol en parlar-ne als seus llibres, i per suposat ho fa a la seva “opera prima”.  

En Dougie i en Ross. En Ross i en Dougie, avui els dos estaran a Glasgow bebent, cantant, cridant i assaborint el que per ells ja és una victoria, arribar a Hampden Park, a una final, amb el seu equip de sempre. El seu equip d’Edinburgh. Aquell equip que no guanya mai, allunyat del glamour, les copes i les cerimònies (els que sou d'un equip petit ja els enteneu). Hearts i Hibernian ja han guanyat sense jugar, com també en Ross i en Dougie. Avui pensaré en ells i, secretament, desitjaré que guanyin els Hibs. I si ho fan,  aniré a escopir el Cor de Midlothian. Com mana la tradició.